Un tros de bellesa

dijous, 1 d’agost del 2013

Cavalcant pel Berguedà.

Avui sense més paraules us deixo amb els cels del Berguedà.
Se que estan plens de soroll, he d'admetre un error, no vaig possar el sistema de reducció de soroll a la càmera.
Una es despistada y en fotografia no es pot ser tan despistat.

Amb la bona companyia de Marta Bretó

dilluns, 29 de juliol del 2013

Improvisar o calcular?

Hi han fotògrafs.. Bons fotògrafs que projecten, calculen, organitzen, les seves fotos abans de fer-les. Potser per això son GRANS fotògrafs.
No seré mai tan gran com ells, ja que jo sóc d’improvisar sobre el terreny. Busco la inspiració in situ, deixo que el moment que visc m'atrapi, visc el moment, deixo que allò que els meus ulls miren; aquí i ara cali els meus ossos i m'emocioni.
Per això no calculo, no organitzo, No vull, per què vull sorprendre’m, vull emocionar-me, vull viure aquell moment.
Vull mirar a través del visor de la càmera i dir ohhh....k maku! i continuar dient ooohh..k maku!
M’agraden les sorpreses i la natura junt amb la fotografia, no para de sorpendre’m.
I així sia per molt de temps.

Vull afegir una canço, avui estic ...nu se:

dimarts, 23 de juliol del 2013

Quan el cel es trenca.

Quan sento un tró sembla que el cel es trenqui i penso:

Thor està enfadat,

i dona cops amb els seu martell.

El cel a bocinets trencat,

a cada rampell.

Des de el cel ens llença

potens llances de llum,

mostran la seva força

poder de la seva ira.

dissabte, 20 de juliol del 2013

Pel davant i pel darrera

La meva intenció era passar la nit en un descampat amb bones vistes.
Però la tarda es va anar complicant, encara que sabia la predicció del temps jo estava convençuda que seria prou ferma i estava prou decidida.
Mentre esperava la tempesta mirava davant meu; tot començava a ser negra i pel darrera el sol jugava entre els núvols abans de amagar-se definitivament.

Llavors es quan vaig començar a sentir tot un seguit de trons.
Ui, això és més xungo del que em pensava, millor amago la cua entre les cames i marxo cap a casa...

Però anar a casa meva era ficar-me dins la boca del llop ja que la tempesta venia d'allà.
No hi havia més remei....
Després d'un hora conduint sota tronades llunyanes només vaig tenir un petit ruixat de camí a casa. En arribar al poble la lluna treia el cap tímidament entre els núvols.

Aquell dia no vaig fotografiar els llamps que jo volia.

dissabte, 13 de juliol del 2013

Voler és poder?

Que fer quan tens davant teu una preciosa muntanya que la vols viure que hi vols pujar. Però estàs sola.

Es covardia no pujar a 2000 metres d'alçada? (o més)

Es covardia no emprendre el recorregut i passar la nit sola a la muntanya amb l’equip fotogràfic i la tenda l’esquena?

Son les meves pors? O és tenir seny.

Hi ha tants llocs on anar....

dilluns, 8 de juliol del 2013

Pare digueu-me que...

Letra de Pare (fragmento)

Pare, digueu-me què li han fet al riu que ja no canta. Rellisca com un barb sota un pam d'escuma blanca. Pare, que el riu ja no és el riu Pare, abans que torni l'estiu i amagui tot el que és viu Pare, digueu-me què li han fet al bosc que ja no té arbres. A l'hivern no tindrem foc ni a l'estiu lloc on aturar-se. Pare, que el bosc ja no es el bosc. Pare, abans que no es faci fosc ompliu de vida el rebost. Sense llenya i sense peixos, pare, ens caldrà cremar la barca, llaurar el blat entre les runes, pare, i tancar amb tres panys la porta. I deia vostè, pare: Si no hi ha pins no es fan pinyons ni cucs ni ocells. Pare, on no hi ha flors no es fan abelles, cera ni mel Pare, que el camp ja no és el camp. Pare, demà del cel plourà sang. El vent ho canta plorant. Pare, ja són aquí... Monstres de carn amb cucs de ferro. Pare, no tingueu por i digueu que no, que jo us espero. Pare, que estan matant la terra. Pare, deixeu de plorar, que ens han declarat la guerra....

[Joan Manuel Serrat]

M’agradaria que tot fos més autèntic.
Que no estigués tant espatllat, tant corromput, que no existís l'enveja, l'egoísme i l'ambició.
Que la gent no visqués amb una vena davant els ulls.
Que lluitéssim pel que realment val la pena.

Voldria que la gent fos més autèntica i la nostre terra més neta.
Que els negocis fossin nets pensant amb les persones, els animals i la terra.
Que penséssim en deixar als nostres fills, els nostres nets, la casa ben neta.

Voldria estar contenta i orgullosa de la raça humana.
Aquesta raça que ha tingut el privilegi de tenir intel·ligència.
Voldria no necessitar tant i viure més.

Que a les escoles l'assignatura obligatòria fós el creixement personal, el pensament net i positiu, inculcant valors de pes.

Voldria que el nostre negoci només tingués un objectiu i la nostre única ambició fos, preservar casa nostre i tenir cura de tots els essers vius que hi viuen en ella.

Pare digueu-me que algún dia,serà possible....