La por i la ment.

Només entenc la vida d’una manera. 

Superació personal, calmant la ment i només fent cas al que et demana el cor.

Superar les pors que no et deixen caminar, que paralitzant el pas et fan recular. Calmar la ment que sempre vol guanyar les batalles i crea pel.lícules què no existeixen.

Quan fas sense plantejar-te res i després mires el que has aconseguit és quant et dónes compte que tu mateix ets qui et poses trabas, i que has de calmar la ment.

Admiro la gent que té prou empenta i no fa cas ni a la ment ni a la gent que li diu: “on vas boiga fent això!”

El camí de la vida el fas sola i només tu pots escoltar el que et demana el cor, tot i que que sentis dir “on vas boixa!” fes el que et diu el cor i calma la ment per què sinó, no viuràs la teva vida, si no la que et marca la por i les opinions d'altres.

Fotografia dedicada a l'Espe a qui també li agradava la muntaya.

Un color "espacial".

La combinación de metales pesados como hierro, cobre, cadmio, maganeso hacer que el río en Riotinto tenga un color "espacial".

Mar de costes.

Costes que fan volar la ment.
En indrets així el temps es para i la imaginació es dispara.

En aquest cas la ment em va transportar a viure una aventura de mariners en temps passats, mariners que lluiten amb terribles tempestes que empenyen la nau contra les roques punxegudes de la costa, tot l'esforç centrat a sobreviure el temporal.

Nota: No sé que ha canviat però ara Blogger no em deixa contestar els comentaris, disculpeu.

La playa de la caracola de mar.

Dando un ¿pequeño? paseo por Asturias, 2000m km recorridos y unas cuantas fotografias. 

Mi hija bautizó esta playa como "la playa de la caracola de mar "y creo que acertó.

Fluint cap al mar.

Fluint cap al mar entre obstacles, escletxes i pendents.

M'agrada caminar per la vida sola, sense estar pendent de ningú més que de mi mateixa, potser algú dirà què és un pensament egoista. Jo el considero tot el contrari.

Sóc responsable de mi mateixa i, no cal que algú altre es senti responsable de mi, cadascú ja té prou feina amb si mateix. No sóc de ningú i ningú em pertany això és llibertat.

Per arribar aquest punt, que jo considero de maduresa, he trigat anys, no tenir lligams per mí es ser lliure.

Això no vol dir que no m'agradi compartir viatges, vivències, rialles i anècdotes sorgides dels moments viscuts. Ni què renuncio per res del món a la meva meravellosa condició de mare què és el millor que m'ha pogut passar.

El camí el fas sol, vulguis o no, tu ets l'amo de les teves experiències i emocions, ningú més pot saber de quina manera t'emociona o fereix un moment viscut.

Caos.

No sé si aquesta platja representa ben la meva visió de com està el món.
Tancaré la boca i continuaré fent la meva vida i fent fotografia, per què avui en dia opinar de com estar tot plegat pot representar un risc per la llibertat.
Una llibertat que fa molt de temps ens hem deixat prendre.
Però realment, hem estat en algun moment, lliures?, o sempre manipulats pensant que érem lliures?
Caos

Fotografia assolida.

Feia anys que li anava darrera d'aquesta fotografia i feia temps que volia passar pel camping de Beceite a saludar a la Kenia.

Vaig poder complir les dues coses i, dir que va ser el lloc adequat i en la millor data, tot va quadrar tant en la part fotogràfica com en la part personal.

Agraïda per l'hospitalitat de Kenia i de Ciccio!!! ahhh ... Recomano les pizzes que fa Ciccio!!

Un abrazo, adelante hasta pronto!!