Sota el mantell de núvols tot era gris,apagat i trist.De camí, buscant un bosc ple d'arbres,on es filtres un raig de llum,el cel s'obrí amb tot el meu disgust, vaig continuar carretera amunt, al arribar dalt, m'hi vaig trobar amb un mantell de núvols estes, per gran part, del paisatge que contemplaven els meus ull, llavors, el mal humor va desapareix igual que desapareix la boira.
Montserrat emergint de la boira, la primera vegada que ho vaig veure va estar des de dalt del Taga a mes de 2.000m i el seu record i foto encara perduren... es un moment únic Esther!
ResponEliminaUn petó.
Ei Pere.
ResponEliminaEsta vist, fins que no ets al lloc, no saps el que,veuras,pot fer un sol espatarrant allà on ets,i dalt a la muntanya,estar nevant o al revés, el temps,per sort, es l'únic que no,pot controlar l'home.
Un petó.
És la sort o la di-sort del fotògraf de natura, motes vegades surts pensant que la llum o les condicions t'acompanyaran i et trobes amb una llum poc agraïda o una sortida de sol amagada per un cel nuvolat. Però també aprens a treure profit del moment.
ResponEliminaS'ha estar preparat,per improvisar i adaptar-se a les condicions o abandonar i esperar un millor moment.
ResponEliminaGràcies per la visita Quim.