Quan estic aquí dalt i només sento el vent i els ocells.
Quan la ment acompanya aquest silenci i queda callada.
Quan per no trencar aquesta pau fins hi tot deixo de respirar per poder escoltar el que no s'escolta, llavors només noto una presencia. La meva.
Sento que formo part de la natura, que sóc natura i m’emociono.
Voldria no baixar i continuar estan en pau, impregnada de silenci sense atrevir-me a respirar.
Hola Esther, de vegades, per no dir quasi sempre, a mi em passa el mateix...
ResponEliminaUna foto amb sentiment i unes paraules que m'emocionen.
Una abraçada.
Gràcies per la teva visita.
EliminaEs tota una experiència viure aquests moments tan...íntims.
Una abraçada.
Realment, quan estas concentrat fent fotos en espais naturals és bo parar-te i, sense deixar de respirar ;-), sentir el que t'envolta. Salut!
ResponElimina:) Deixo de respirar lo just i necessari,ja,ja,ja...
EliminaGràcies per la visita...et convido a seure i espero que et sentis còmode.
Salut.
Es pot sentir el vent fred i humit que precedeix a aquests núvols de tempesta....soledat i pau abans de les emocions ;-)
ResponEliminaBon cap de setmana!!
Un petó.
Pués no et sabria dir. :/
EliminaQuan estic en aquest estat no noto ni fred ni calor. I si em punxessin? :P
Bon cap de setmana per a tu també!
Un petó.
M'agrada le il·luminació càlida que despunta tímidament reflexada en l'herba de la muntanya a través d'alguna lleu escletxa d'aquests núvols baixos o potser boira.
ResponEliminaA mi també m'evoca sensació de fred però també d'aire pur i net d'aquell que entra ganes de respirar profundament a ple pulmó.
Salut!
Hola Daniel!
EliminaJa veus a tu t'entren ganes de respirar profundament i a mi de deixar de respirar,je,je,je.
Aquesta il-luminació es el que em va motivar.
Salut.