Una de les llegendes més difoses diu que la nit de Sant Silvestre (31 de desembre) les bruixes es reuneixen al Pedraforca i salten i ballen per sobre de les argelagues. Una altra llegenda explica per què la muntanya té aquesta forma tan característica: una nit de Sant Silvestre les bruixes celebraven un aquelarre al cim d'una muntanya altíssima que era situada on actualment hi ha el Pedraforca. Les bruixes estaven dividides en dos bàndols i es barallaven entre elles, feien tant soroll que fins i tot tremolava la terra. Els habitants de Saldes es van espantar tant que van començar a encomanar-se a sant Miquel i a fer-li pregàries, tant, que els va escoltar, va baixar del cel i d'un cop d'espasa va trencar la muntanya en dues parts, bo i deixant un bàndol de bruixes al pollegó inferior i l'altre bàndol al pollegó superior. Alhora, amb aquell cop d'espasa va trencar en milions de trossos el cim de l'antiga muntanya: encara ara es poden veure les restes de pedres d'aquell cim a la tartera del Pedraforca.
Que bonito cuento y que bonitas fotos! Ese tal Sant Miquel debería de bajar más a menudo con su sable y poner un poquito de orden.
ResponEliminaPor la posición del Sol, te has marcado un amanecer y un atardecer en el Pedraforca. A comer a casa, todo el día de guardia ahí delante?
Me encanta la segunda, ese Sol diciendo adiós tímidamente.
Jorge,no te lo tengo encuenta por la fiebre,eh? ;)
ResponEliminaperò es...la luna.
Es el mismo momento,però en diferentes localizaciones, la primera toma es la segunda fotografia que muestro, la otra es ja recibiendo los primeros rayos solares.
Estan al revés,ups.
Que te mejores,un abrazo!
Hola Esther, son dos enquadrament "arriscats" ..potser prefereixo veure l'identitat sencera del Pedra, de totes maneres m'agrada la llum de la segona..que es la primera en ordre horari... :)
ResponEliminaBones festes!!!
Un petó!
Molt maques, arriscades com diu en Pere. La primera sembla que la lluna ha baixat redolant per la montanya.
ResponEliminaPetó :-)
L’enforcadura es la seva millor identitat, com diuen els relats.
ResponEliminaSempre impressiona veure el Pedra, cada vegada que pujo i el veig per la carretera, freno una mica i em surt un Osti tu!
Un petó!
Pepet!! ara que ho dius...no havia percebut aquest detall.
Petó!